OFF:PANORÀMIC
ressenyes
PANORÀMIC:
MUSEU DE GRANOLLERS
EL DIT A L'ULL
En aquesta exposició de Panoràmic, la temàtica era l’atzar. Hi trobem diversos artistes treballant amb l’àmbit de la preocupació sobre la fotografia inconscient.
Artistes com Joachim Schimdt Blanca Viñas, Roberto Huercaya, Christian Allen / Nancy Bean, Philip Schuette, Sylvie Bussières, Andreas Müller-Pohle, Juana Gost, Miguel Angel Tornero, Luis Gordillo, Francele Cocco, Blanca Casas Brullet, Pierre Cordier, Nino Migliori, Pere Formiguera i Lluís Estopiñan han format part.
Ha estat comissariat per Joan Fontcuberta
S’exposa des del 14 d’octubre al 28 de novembre.
Ja que el tema era l’atzar, no hi havia un estil o corrent concret, en canvi, cada artista posava les seves idees i històries a les obres de maneres diferents.
Es podien observar diferents tècniques, materials i mides. Per exemple, Roberto Huercaya agafa grans fulls de paper fotosensible i impressiona l’ombra d’arbres i matolls de l’Amazones. Per altra banda, Christian Allen va posar una càmera al seu gat per fer fotos mentre passejava pel barri.
Com he mencionat abans, penso que cada artista volia donar el seu toc personal a les obres, i poder tenir llibertat (dins de l’àmbit de l’atzar) d’expressar les seves idees més curioses o alternatives, per poder explicar les seves històries i coses viscudes...
Personalment, opino que les obres es centren en el present però fent un gran incís en el passat. Diguéssim que tots volen retratar el present, però el protagonista és el passat.
La raó per la que penso això és que inevitablement totes les obres tenen una ideologia o context que penso que prové del passat, no es centren 100% en el present. El context històric i artístic seria la pandèmia de 2020 i les avantguardes post-pandèmiques que estan sorgint.
Francele Cocco ens va explicar la seva història al voltant de la obra que va crear, com va ser el procés i el resultat final del seu treball. La seva explicació em va semblar motivadora ja que soc una persona que quan no li surt una cosa 100% com la volia o hi ha una errada mínima ja es desanima i ho envia tot a la paperera, llavors les seves paraules, si més no, em van ajudar una mica a veure l’altra cara de la moneda: no perquè alguna cosa no surti com l’esperaves, ha d’estar malament, i de fet aquestes sorpreses del procés creatiu poden donar pas a noves idees inclús millors.
Personalment em va agradar molt tota l’exposició, però no vaig sortir amb molt bon gust de boca. Això és degut a un vídeo que estava posat. En aquest es veien imatges de gent que es considera “estranya”, amb gustos peculiars diguéssim (pírcings, tatuatges, perforacions, ferides, talls...). Vaig estar mirant-ho una estona i al haver-hi moltes imatges molt fortes, em vaig acabar marejant (cosa que mai m’havia passat veient contingut més agressiu). Fins i tot temps després, encara penso en algunes imatges que sortien i m’entren nàusees. No vull dir que el treball estès malament fet, però crec que eren imatges massa explícites i que potser s’hauria d’haver posat un avís o alguna cosa de contingut sensible per si algú veu aquestes imatges, no el poguessin afectar negativament com em va passar a mi.
PANORÀMIC:
ROCA UMBERT
ITINERARI 1: WERONIKA GĘSICKA i ERWIN WURM AL LLEGAT DE CARLES BARBA I ALTRES ARTISTES OUTSIDERS
L’itinerari es localitza a la Sala Dents de Serra, al recinte de Roca Umbert Fàbrica de les Arts. També hi ha una part al Cinema Edison que no vam visitar. Hi trobem l’exposició “No place like home” de Weronika Gęsicka, “One minute forever” d’Erwin Wurm I el Panoràmic Review de les obres de Carles Barba.
Entre el 14 d’octubre i el 14 de novembre.
L’estil o corrent seria minimalista i molt impredictible, mai saps què és el que veus si no t’hi fixes prou. Fins i tot ho inclouria en el concepte irreal.
Weronika Gęsicka opta més per la fotografia que et crea confusió, podien ser obres en dimensions més petites o que ocupin una paret sencera. Erwin Wurm per altra banda, empra el vídeo per mostrar objectes quotidians de manera molt distorsionada, fins a dona’ls-hi cara, amb materials que semblen pell humana. També juga amb l’escultura, ja que havíem de representar les imatges que eren dibuixades amb les objectes que teníem a l’abast, i totes les posicions eren molt curioses i fora del comú.
Per exemple, em vaig fixar en una part de l’exposició de la Weronika on hi havia diferents fotografies de cases en blanc i negre. El primer cop d’ull que vaig fer no vaig veure res fora del comú, però quan m’hi vaig apropar vaig veure com no es podia entrar a cap casa, que estaven tancades amb barres, pedres, o reixes. El que em va transmetre és aquesta idea general de casa que acostumem a tenir, un lloc segur on resguardar-se, una llar. Aquesta llar sembla prou acollidora, però quan vols entrar-hi te m’adones que mai ha estat un lloc segur ja que no hi pots entrar, com si et rebutgés. Em va donar aquesta sensació agredolça, i em va fer qüestionar quin era el meu concepte de lloc segur: la meva habitació? El menjador? Fins i tot la biblioteca? O el parc de sota casa?
No m’acostumen a agradar els coses que no entenc, les que no puc comprendre o que no trobo sentit. La disposició de la sala era molt confosa: hi havia “parets” blanques que separaven les diferents estades però tenien diferents formes per on podies passar. Al ser tot blanc i no poder percebre exactament què hi havia al darrere, i veient les exposicions on tampoc res tenia un sentit dins del meu cap, em vaig aclaparar, així que vaig decidir no fer una vista general sinó centrar-me en els petits detalls d’algunes obres fins que el meu cap ho processés, i al final em va agradar. No puc dir que em vagi encantar, però dins de tot penso que estava molt bé i que em podia ajudar a obrir-me més a noves idees i conceptes els quals no estic acostumada.
Situaria l’exposició de l’Erwin Wurm en un context més propi del passat, mentre que la Weronika em va semblar que és més adequat situar la seva obra en el futur. Erwin utilitzant l’art com a manera satírica, de burla, i la Weronika com a queixa, demanda.
Per acabar, m’ha agradat molt més un cop ja estava “acostumada” al que veia. Em tendeix a agradar més l’exposició de la Weronika que no pas la de l’Erwin ja que va haver-hi un vídeo que em va semblar bastant estrany d’ell, on es veia una casa amb una textura de pell, amb ulls i boca que parlava. Em va semblar massa per a mi, i sortia del que expectava, encara que no em va agradar del tot, haig de di que sí que era curiós.
ITINERARI 2: “THE IMMORTAL JELLYFISH” DE ROSANA ANTOLÍ A “RAT.SYSTEM” DE JULIE FREEMAN
Localitzat a la fàbrica La Tèrmica i el Museu de Ciències Naturals, entre el 14 d’octubre i el 28 de novembre.
Rosana Antolí representa una medusa, un animal que no té òrgans i que és immortal, volent qüestionar sobre la possibilitat d’esdevenir immortal, quines parts negatives tindria a la societat, quin futur l’espera.
Sobre l’estil o corrent penso que ha jugat molt amb la ideologia del canvi climàtic, pels materials que ha utilitzat, que crec que eren plàstics i reciclats. També jugava amb la projecció d’imatges acolorides en un espai completament fosc, i tots els elements audiovisuals eren molt bons.
Aquest vídeo que es projectava és el que em va cridar més l’atenció, i quasi no vaig parar atenció a l’escultura que hi havia (que era molt gran). Els colors, el so d’ambient... Crec que van ser molt ben triats i em van agradar molt.
Situaria la obra en el present, en la lluita pel canvi climàtic i en la moral sobre el que està bé o no (immortalitat, per exemple).
No vaig estar molt temps a la sala i sí que és cert que vaig centrar-me molt en els elements de la fàbrica més que en l’exposició, però dins de tot em va semblar molt encertada en tots els aspectes, encara que em va semblar que faltés alguna cosa més.
ITINERARI 3: EL LLEGAT AFROFUTURISTA
Una exposició sobre l’afrofuturisme, les condicions de racisme que viuen i com inventen noves idees molt futuristes per a la seva gent (i altres).
Comissariat per Mercè Alsina, apareixen una gran varietat d’artistes afrodescendents com John Akomfrah, Frances Bodomo, Osborne Macharia, Jacque Njeri, Fabrice Monteiro, Mawaena Yehouessi, Janeen “Neen” Talbott, C.J. Obasi, Aloaye Norris Adoro...
Es troba a la Sala Zero de l’Espai d’Arts de Roca Umbert, i és disponible des del 14 d’octubre fins al 28 de novembre.
Evidentment, l’estil és el futurisme i el corrent és la negritud diaspòrica, que permet transcendir la mirada colonial, la visió de la negritud dins els confins i límits territorials i imaginaris imposats pel colonialisme i l’imperialisme.
Hi havia obres i elements de tot tipus, des de còmics a música, fins a cinema, alguna escultura i fotografia. Els materials eren molt diversos, depenent de l’artista i l’obra en sí.
Com a peça em refereixo als còmics que hi havia exposats en una taula. Vaig estar mirant per sobre i és del que més em va agradar, ja que al haver-hi diferents còmics vaig poder contrastar al narrativa i sobretot, el dibuix, l’estil i la tècnica de les vinyetes. Això sí, el que més em va agradar de tots els itineraris va ser en aquest en concret, hi havia moltes frases a les parets on es veien reflexades les complicacions que tenen les persones negres pel fet de ser negres; i també em va agradar una paret en concret on hi havia posats diferents caràtules de cds de música d’artistes afrodescendents com Nicki Minaj, Drake o Rihanna (són els que conec millor).
La peça, com diu el nom es situa al futur, però també veig molta crítica actual, així que certs elements serien també del present.
No vam fer molt incís però crec que és l’exposició que més em va agradar, ja que vaig poder contrastar una realitat oposada a la meva, unes idees mogudes pel racisme i per al creativitat pròpia.
ORACLE FOTOGRÀFIC
Fet per Jill Hartley, que centra el seu treball en l’estudi de les arts plàstiques i el cinema des de una vessant etnogràfica. Es pot veure al vidre de la Biblioteca Roca Umbert, i són reproduccions de les seves cartes del Tarot.
M’ha semblat molt divertit fer un pausa per intentar comprendre què ens diuen les imatges. Crec que la interpretació que vam fer és molt encertada o bastant bona.
TOP MANTA
El Sindicat Popular de Vendedores Ambulantes és una associació que agrupa persones migrants de diverses procedències que, d’una manera o d’una altra, estan vinculats a la venda ambulant com a mitjà de supervivència. L’associació és una plataforma per a la reivindicació de drets que tenen a veure amb la vida digna i amb la seva visibilització. Tenen una marca de roba pròpia.
En aquesta concreta hi havia moltíssima crítica, i ens plantejàvem preguntes com “Què és un venedor ambulant? Què és un Manter? Quin futur els espera?”.
No ha estat la meva exposició preferida ja que estava cara al sol i costava molt llegir-ho, però em sembla molt bé el que volen reivindicar i estic totalment d’acord.
Tot el treball es troba en un Padlet que vam fer de manera grupal, l’enllaç aquí:
PANORÀMIC:
ARTS SANTA MÒNICA
REACCIÓ EN CADENA
Una exposició de Dina Kelberman i Jonathan Brown, comissariada per Andrés Hispano i Fèlix Pérez-Hita, on s’utilitzen les imatges ja creades per donar-les una nova visió com a conjunt. Està disponible des del 14 d’octubre fins al 28 de novembre al Museu d’Arts Santa Mònica de Barcelona.
La idea era recollir un seguit de fotos ja existents a la xarxa fent un triatge i ajuntant-les per temàtica o relacionant-les entre elles per endreçar-les.
No considero que hi hagués un estil o corrent concret, sinó que pel contrari, barrejaven tot tipus de fotografies que es troben a les xarxes.
I’M GOOGLE
En el cas de Dina Kelberman, a la seva exposició anomenada I’m Google, va recollir diferents imatges que tenien els mateixos elements, com fotografies de piscines, tendes de campanya, taques... A totes les imatges apareixia aquest element, però fora d’això no tenien cap relació aparent. En una paret blanca estaven col·locades les diferents fotografies, una sota l’altra formant columnes i eren de diferents mides. També hi havia unes pantalles on hi apareixien fotografies i vídeos de tot tipus.
WALLS TUMBLR DOWN
Jonathan Brown exposava Walls Tumblr Down, on també s’hi veien diferents imatges de mides diverses, però no estaven col·locades de manera lineal.
Una obra en concret que em vaig fixar va ser una imatge de l’exposició de I’m Google, on s’hi veia una tenda de campanya i a la obertura d’aquesta s’hi veia un parell de nens mirant a càmera i una mica de vegetació. Per alguna raó em vaig fixar i em va recordar a la meva infantesa, tot i que mai he anat d’acampada em va semblar que ja ho havia viscut, com si fos un record propi. Penso que aquesta era la idea que volien transmetre, que amb un material que ja existeix que són les fotografies, poder portar records i sensacions d’haver-los viscut tu mateix, que doni la impressió de imatges familiars.
Situaria les dues exposicions en el present, però dins del marge dels 2000 diria que és més encertat dir que pertany a inicis de segle, entre el 2001 i el 2010. La raó la qual ho relacionaria a aquesta dècada és segurament perquè en el meu cas, em porten records d’infantesa i jo la vaig viure juntament amb l’aparició de les càmeres digitals, que és alhora aquest període que he mencionat.
Per concloure, crec que és una exposició molt profunda que permet reflexionar i recordar coses viscudes (i no viscudes), però que a causa del poc temps que teníem, no hi vam poder dedicar tanta atenció.