És una exposició temporal que està disponible des del 15 d’octubre de 2021 fins al 6 de març de 2022. Està comissariada per David Bestué i Martina Millà.

En un conjunt de set capítols, es vol representar l’evolució de l’escultura; com s’ha anat transformant amb la introducció de noves tècniques i imaginaris. Apareixen un conjunt d’obres modernes i contemporànies, així com obres més antigues i objectes sense autoria. És una espècie de diàleg entre l’escultura i el que succeeix al món, com està condicionat aquest.

Alguns dels autors d’aquestes obres són: Antoni Gaudí, Julio González, Alexander Calder, Joan Miró, Apel·les Fenosa, Lygia Clark, On Kawara, Robert Smithson, Bruce Nauman, David Medalla, Eva Lootz, Susana Solano, Pipilotti Rist o Wolfgang Tillmans, entre d'altres.

​

Breument, els set "capítols", per dir-ho d'alguna manera, serien:

 

ARS INFAMIS: el procés de còpia, calcar les formes amb motlles.

​

CRU: importància del material sobre la resta.

​

ESPAI: equilibri i gravetat.

​

OBJECTE DOBLE: objectes utilitzats amb una funció diferent de la qual estan fets per fer.

​

PRESENT CONTINU: el pas del temps dona peces efímeres que són malmeses.

​

UN COS NOU: importància del bust i la figura humana, idealitza la bellesa.

​

CONTACTE: representa sensacions humanes.

​

Al ser artistes de diferents característiques individuals, les seves obres també tenen moltes diferències, com per exemple de materials, tècniques i mides, com es pot observar a les imatges, no té res a veure una figura de mida petita d’un home policromat, que el rostre d’una dona d’una mida més mitjana i sense color.

​

Hi havia una obra de CRU que consistia en diferents tubs transparents que treien una mena d’espuma, i l’escultura era tot el conjunt. Em va semblar molt adequat en relació a la temàtica de l’exposició ja que aquesta escultura mai serà igual. Un dia es veurà diferent que un altre, serà la mateixa obra amb diferents representacions, i per això penso que és adequada, ja que al llarg de l’evolució de l’art, en aquest cas de l’escultura, es poden representar les mateixes idees, els mateixos ideals, les mateixes emocions, però mai serà igual una obra que una altra.

​

Tot i això, la meva obra preferida de tota la visita va ser una de les últimes. És un dibuix de Federico Garcia Lorca, i la raó la qual em va agradar és perquè, personalment, és un dels meus autors preferits, i no m'esperava per res trobar-me qualsevol cosa d'ell a la Fundació Miró, així que em va sorprendre positivament.

​

Aquesta exposició com a conjunt la situaria en el futur ja que és la tendència que té la temàtica. Em vull referir a que, si aquesta exposició es pogués posar en ordre cronològic sobre un eix temporal, el que ressaltaria és quines “etapes” estan representades (que serien el passat i el present), però sempre amb la mirada a què passarà al futur, com serà l’art en dos anys, en 30 anys o en 100... Aquesta és la meva impressió, no només d’admirar el que s’ha fet i el que es fa, sinó intentar endevinar o esperar què vindrà.

​